Por Manolo Ávila
Àlbum
d’Absències,
Anna Rossell
Playa de Àkaba
Barcelona, 2013
55 páginas
Barcelona, 2013
55 páginas
Reivindico el dret al silenci / per
escoltar les més senzilles veus / d’aquest planeta en el que visc immersa… Así comienza a hablar un alma
que lucha contra una soledad interior y que quiere aferrarse a cualquier
estímulo que convierta sus ausencias en presencias. Porque el hilo conductor de
este poemario es el desgarro espiritual de alguien que en realidad no se
resigna a ver lo que le rodea como algo que está al otro lado, impermeable,
como una proyección en otro plano.
Anna Rossell carga su voz de
un ansia que explota reclamando una cercanía que no se realiza:
Les sents, com amb les boques foradades
clamen pel dret de fer real el somni?
Incorpòries, amb ànsia de cos,
busquen la teva concreció, la meva.
[…]
per penetrar aquell món d’intimitat serena
d’on mai no et sortiré,
perquè tu em pensis.
(Desig de realitat)
y lo hace con una lírica estremecedora, manifestándose como alguien a quien no le sirve el dejar pasar, el devenir sin más de la vida, no, ella exige concreción, y la exige con mayúsculas, con la impaciencia de quien no se resigna a coexistir. Añoranza y frustración: Forçosament ha de vagar, / condemnat, l’espectre, / si la seva mirada / no té ulls, / si la seva besada / no troba la concreció precisa / de dos llavis / que li diguin el nom, / el seu.
Les sents, com amb les boques foradades
clamen pel dret de fer real el somni?
Incorpòries, amb ànsia de cos,
busquen la teva concreció, la meva.
[…]
per penetrar aquell món d’intimitat serena
d’on mai no et sortiré,
perquè tu em pensis.
(Desig de realitat)
y lo hace con una lírica estremecedora, manifestándose como alguien a quien no le sirve el dejar pasar, el devenir sin más de la vida, no, ella exige concreción, y la exige con mayúsculas, con la impaciencia de quien no se resigna a coexistir. Añoranza y frustración: Forçosament ha de vagar, / condemnat, l’espectre, / si la seva mirada / no té ulls, / si la seva besada / no troba la concreció precisa / de dos llavis / que li diguin el nom, / el seu.
Leer este “Àlbum d’Absències” y leerlo hurgando hasta el último rastro del mínimo
significado, intentando ver a través de sus versos, lleva al lector a extremos
en los que ha de interrumpir la lectura, tan densas y desgarradoras pueden ser
sus palabras. No desperdicia en su densidad ni una sílaba. Todo es
imprescindible, como cuando dice Concretament, /
exactament em sento / desplaçada, / fora del centre, / desficiada, /
obscenament llançada / lluny de mi per una mà / entranyable i familiar. (Anhel
de viatge)… o bien, Descobrir el tu: / percebre el jo. / És per això que
descobrir-te / és veure’m. (Cosa de dos)…
y también, Quins buits et cal omplir amb
tanta insistència / que de neguit no vius fins no pots veure’ls plens?
(Vertigen).
El juego que mantiene en una apelación
directa a alguien que habita en otro plano vital, como ausente, es en realidad
una reclamo vehemente:
Quin ofec em sent l’esperit, d’un punt
al mateix punt! Quin alè de mort
m’arriba per l’esquena, mentre tu,
davant meu, inútilment, em mostres
la teva ànima! (Obsessió)
Estremecedoras y extremadamente poéticas son las imágenes que evoca la visión de su propia muerte:
Perdre la llum dels ulls teus,
la teva imatge meva,
la flor inútil que em respires
quan penso l’aigua,
això és morir. (La meva mort)
Quin ofec em sent l’esperit, d’un punt
al mateix punt! Quin alè de mort
m’arriba per l’esquena, mentre tu,
davant meu, inútilment, em mostres
la teva ànima! (Obsessió)
Estremecedoras y extremadamente poéticas son las imágenes que evoca la visión de su propia muerte:
Perdre la llum dels ulls teus,
la teva imatge meva,
la flor inútil que em respires
quan penso l’aigua,
això és morir. (La meva mort)
Y a pesar de todo Anna
Rossell no deja de jugar a enredar palabras e ideas, una muestra de su
capacidad para expresarse:
Descobrir el tu:
percebre el jo.
És per això que descobrir-te
és veure’m.
Dibuixar el tu:
definir el jo.
És per això que definir-te
és fer-me. (Cosa de dos)
Sin olvidar la profunda ternura, elegantemente sensible, de sus estrofas de amor, en absoluto equiparables a los versos vacíos que quieren pasar por amorosos:
Les veus que em sento a dins
parlen de tu, / em diuen cada bri
de l’herba del teu cos
perquè m’hi ajaci.
Y estos otros:
Si et penso el cos,
els meus ulls dibuixen contorns de follia
nítidament certs:
els bucles dels cabells que et besen
les espatlles brunes
acompanyen la carícia del vent al teu perfil.
(Dibuix a l’aire lliure)
Descobrir el tu:
percebre el jo.
És per això que descobrir-te
és veure’m.
Dibuixar el tu:
definir el jo.
És per això que definir-te
és fer-me. (Cosa de dos)
Sin olvidar la profunda ternura, elegantemente sensible, de sus estrofas de amor, en absoluto equiparables a los versos vacíos que quieren pasar por amorosos:
Les veus que em sento a dins
parlen de tu, / em diuen cada bri
de l’herba del teu cos
perquè m’hi ajaci.
Y estos otros:
Si et penso el cos,
els meus ulls dibuixen contorns de follia
nítidament certs:
els bucles dels cabells que et besen
les espatlles brunes
acompanyen la carícia del vent al teu perfil.
(Dibuix a l’aire lliure)
Se puede decir mucho más de
Anna Rossell, tanto en lo que se refiere a este “Àlbum d’Absències” como a toda su producción en general, pero lo dejo
para mejores plumas. Sólo me quedo con el regusto final de esta denuncia:
...parlen milions de morts des del ciment
des de la pedra freda i uniforme de l’horror
[…]
el camí de la mort és ben igual diferentment igual
prové de distints llocs aboca al mateix lloc
(Berlín, Porta de Brandemburg).
...parlen milions de morts des del ciment
des de la pedra freda i uniforme de l’horror
[…]
el camí de la mort és ben igual diferentment igual
prové de distints llocs aboca al mateix lloc
(Berlín, Porta de Brandemburg).
